“Estímuls paterns” i altres textos de l’autor
Estímuls paterns
El pare era viatjant tèxtil a Ca l’Amar, al carrer Princesa, tocant a Sta. Maria del Mar. L’any 44 o 45 va obrir una tintoreria a prop de la Rambla, al carrer Xuclà 16, decorada per l’oncle Papitu Esteve.
Quan sortia de viatge, la mare li enviava cartes i m’hi feia fer un dibuix.
Quan el pare parava per casa, tornant de la feina, damunt l’armari de la saleta d’estar sovint hi trobava un dibuix fet per mi i em donava 5 o 10 pessetes, cosa que m’omplia de satisfacció. Passats uns anys, una vegada que ell no devia estar de massa bon humor, em va dir que els diners no els feien els dibuixants, sinó els qui feien dibuixar.
Tot i amb això a Xuclà 16 va tenir durant una colla d’anys penjat en una habitació interior un dibuix meu d’un cèrvol fet amb grafit i emmarcat amb vidre i paper de goma, no pas més gran d’un pam.
______________________________
Nota dels editors: La tintoreria va tancar a finals dels anys vuitanta. El local va ser ocupat per una merceria i actualment hi ha un comerç del ram dels ninots. Creiem que a en JM Serracant li faria gràcia…
En Patufet
Junceda, Cornet, Llaverias, Bécquer… mestres del dibuix que forgen somnis de paper i tinta a les pàgines d’En Patufet.
A casa, el pare en guardava un munt d’exemplars, relligats per ell mateix, record de la infantesa.
D’aquests grans ninotaires em tenien enlluernat sobretot en Llaverias, extraordinari animalista, i en Cornet, pallasso excels.
En Llaverias deuria estar dins de cada animal que dibuixava, fos un conill, fos un ratolí: només així s’explica la perfecció i vida contundents de cadascun d’ells.
L’expressivitat i harmonia grotesca insuperables dels ninots d’en Cornet em tenia corprès, i em feia un tip de copiar els seus personatges: expressions, cares, nassos, ulls, orelles, barrets, mans, dits, arrugues dels vestits: un mestre impagable!
L’art anava alimentant la fantasia, i la fantasia a l’art.
______________________________
(En Patufet va ser el meu primer contacte amb el català escrit)
Pàrvuls
A primer i segon de pàrvuls dels Escolapis de la Ronda St. Antoni ens passàvem els dos o tres mesos d’abans de Nadal fent un arbre petit, retallant-lo en cartolina i decorant-lo amb llapis de colors.
Al plomier cadascun dels alumnes –de 6 o 7 anys– hi portàvem deu o dotze llapis de colors, un llapis de grafit normal, una goma i un mànec de ploma amb plomí, que sucàvem al tinter de la taula comuna. A mi m’agradaven els colors roig fosc, blau-verd, marrons (clar i fosc) i la combinació vermell-verd, segons com bastant cridanera (un gust estètic que no m’ha canviat amb els anys).
Els plomiers eren de diverses menes: quadrangulars de pell o plàstic, amb cremallera i allargats, de fusta, alguns de dos pisos, el de dalt giravoltant sobre un pivot per accedir al de sota.
Aquells mesos dedicats a fer l’arbre de Nadal sempre els he recordat com un dels moments de desvetllament estètic, o artístic.
Walt Disney
Los “pequeños grandes libros” editats a l’Argentina els anys 40 i 50 eren gruixuts, d’unes cent pàgines, del gruix d’un paquet de tabac. Sempre trobava una estona per mirar-los i copiar els seus dibuixos! A la taula, al sofà o al llit quan estava malalt. Formen part, penso, de la meva més autèntica experiència estètica, tot i ser un producte de l’ambigüitat artística contemporània: kitsch, però entranyable!
Tapa de cartró dur, relligats amb planes encolades pel llom, portada a tot color. Interior blanca i negre. A l’esquerra el text, a la dreta un dibuix… tot imprès damunt un paper de supervivència.
Vet aquí un historieta de Walt Disney sortida de les mans del gran dibuixant dels seus estudis, Floyd Gottfredson, vinyeta a vinyeta, d’un equilibri sorprenent entre guió i dibuix.
“Mickey i els fantasmes”, “Mickey detectiu”… i els extraordinaris comparses del ratolí famós: Minnie, Horacio, Goofy, Clarabella, Pete Pata de Palo… Fantàstic!
El TBO
La tieta Mercè, que treballava a la tintoreria del meu pare del carrer Xuclà, comprava el TBO cada setmana. Es feia un tip de riure, sobretot amb la historieta de La familia Ulises dibuixada per en Benejam amb guió d’en Buigas i d’en Carles Bech, amb arguments treballats que remetien els mateixos lectors.
Del TBO a mi m’agradava sobretot en Benejam i en Coll. Però també em divertien i admirava els dibuixos d’en Muntanyola, Sabatés, Opisso i d’altres.
En Benejam procedia de l’escola d’en Cornet, amb un estil com el seu, però més estilitzat, simplificat, més adaptat als anys quaranta i cinquanta, encara que el TBO havia nascut a Barcelona cap a l’any 1917 o 1918!
En Coll, al seu torn, havia començat inspirant-se com en Benejam, però amb el temps aconseguí un estil ben personal, tant amb historietes curtes d’una tira de 4 o 5 vinyetes com amb la pàgina sencera.
Tots dos anaven influenciant el meu estil.
El Pulgarcito
Del mateix temps en què llegíem i miràvem el TBO em va arribar el Pulgarcito. Hi havia una colla de dibuixants formidables: Cifré, Escobar, Peñarroya, Iranzo, Conti…
D’ells he de destacar el Cifré dels anys 40 i principis dels 50. Era realment extraordinari per a mi haver-lo conegut gràficament amb les historietes del “Repórter Tribulete” i “Don Furcio Buscabollos”. A més, il·lustrava un recull de notícies curtes de tota mena en una secció especial. Quin tio més bo! Com en el cas d’en Cornet i de Walt Disney (de qui em recordava en part l’estil), d’en Cifré copiava tota mena de dibuixos: cares, mans, sabates, ulls, vestits, arrugues, paisatge, arbres, etc. Un dels meus mestres anònims!
M’agradava molt també l‘Escobar amb en Carpanta i Zipi Zape, però no hi tenia la mateixa tirada personal que amb en Cifré.
A finals dels 50 i durant els 60 seguia sobretot l’estil d’en Conti al Tio Vivo, DDT, La Prensa, Hola i Matarratos. Conti havia canviat d’estil i havia millorat. Li sortien imitadors a dojo! Amb un estil de línia dura, geomètrica i senzilla i un sentit agut de l’humor, durant els anys 60 va ser el mestre indiscutible.